Un guerrer utilitzava armes diferents depenent de si anava a peu o a cavall, o si estava a camp obert o defensant un castell. Els cavallers lluitaven amb espases i llances molt cares, que a part de ser armes eren un símbol de riquesa i poder. Els infants, acostumaven a utilitzar llances, piques i arcs, mentre que per defensar un castell l’arma preferida era la ballesta, invenció del segle dotze, tan letal que dos papes van intentar prohibir-la.
A cavall, era més fàcil fer anar certes armes que anant a peu podrien desequilibrar el guerrer, per això, les llances dels cavallers eren llargues i podien dur armes més pesades. A més, duien horroroses destrals de guerra, maces i maces d’estrella que per molta armadura que pogués dur l’enemic podien ser mortals. Per acabar de rematar-ho, al llom d’un fidel corser de guerra, obtenien cert avantatge sobre els infants (que anaven a peu). Els cavallers utilitzaven elms per protegir-se el cap. Eren cascos que tot i cobrir-te tot el cap, donaven una visió raquítica.
Els infants duien armes més lleugeres i normalment més barates, ja que els cavallers eren nobles que s’havien pogut permetre un cavall i una panòplia de guerra. Els infants duien dagues com els cavallers, una mena de punyal allargat i punxegut, com a arma secundaria, i també duien destrals, armes de difícil maneig en comparació amb l’espasa, però més potents a l’hora d’impactar. També duien llances de quasi tres metres. Els exèrcits d’infants acostumaven a ser persones més pobres que els cavallers, que constituïen tropes de peu. No tenien perquè ser nobles o bellatores, i per això acostumaven a ser grups mal preparats militarment. A més, a la tardor havien de sembrar els prats per preparar-se per a la collita. Els infants acostumaven a portar cascos en forma de casserola sense protecció per el nas, o cascos que et cobrien el cap i el nas, amb un ferro allargat que es podia pujar o baixar.
La típica arma de l’edat mitjana era l’espasa. Aquestes armes que normalment eren les principals que duien els cavallers, pesaven moltíssim i els armers treballaven contínuament per reforçar-les. Les més primitives pesaven més que les més modernes perquè eren de doble fil. Les més modernes eren més punxegudes per penetrar millor les zones dèbils de les armadures, que cada cop eren millors.
Les ballestes eren letals però menys ràpides que els arcs. Costaven de recargar i mentre un arc disparava dotze fletxes per minut una ballesta només disparava dos projectils. Això sí, si una ballesta donava de ple a un cavaller, no hi havia armadura que la suportés. Una altre avantatge de la ballesta, és que era més fàcil d’apuntar que amb l’arc. Els arquers també van arribar a ser molt temibles. L’arc primitiu era petit però en el segle tretze se’n va inventar un de molt més gran i potent que tenia un abast de quasi tres cents metres mentres que la ballesta es tenia que conformar amb els seus humils cent-cinquanta metres.
Les fletxes dels arcs estaven fetes de fusta amb una punta de ferro i unes plomes d’oca a la part posterior. La punta de ferro estava feta de tal manera que quant es clavés en l’objectiu i aquest intentés arrencar-se-la, la punta es quedés a dins de la carn mentre que l’asta sortís.
L’escut és l’arma que serveix per parar els cops de l’enemic o aguantar una pluja de fletxes. Solia estar fet de fusta reforçat amb cuir i amb metall. Al principi eren molt grans, però a mesura que les armadures van anar evolucionant, els escuts es van fer petits fins que al final, el seu paper era quasi decoratiu.
Les armadures són les armes que més van evolucionar, debut a que les ballestes i els arcs cada cop eren millors, i per tant, cada cop era més fàcil ferir un soldat per molta armadura que portés. Les primeres armadures eren simples cotes de malles. Diem simples, però costava moltíssim de fer-les. Feien falta milers d’anelles que es feien d’una en una, per completar-la.
En el segle catorze es va començar a utilitzar la lloriga, una protecció de cuir amb plaques de metall articulades per facilitar la mobilitat. De mica en mica la lloriga va anar evolucionant fins que va donar pas a l’arnés. Sobre la lloriga o/i la cota de malla normalment es duia la sobrevesta, una túnica sense mànigues que servia per protegir-se del sol i a vegades, portava l’escut d’armes del cavaller.
Amb el pas dels anys, la lloriga va donar pas a l’arnés o armadura de plaques. L’arnés recobria pràcticament tot el cos i al estar fet de plaques limitava el moviment, però a canvi oferia més protecció. Tot i ser una armadura molt gran i completa, al final no resultava ser gaire més pesant que la cota de malla, perquè el pes estava distribuït per tot el cos mentre que en una cota de malla tot el pes descansava sobre les espatlles.
Les armadures que es van fabricar a partir del segle quinze eren tan sòlides que el cavaller podia inclús prescindir d’un escut. En tot cas, seguien sent vulnerables a les ballestes modernes que es van inventar i tampoc van poder resistir als arcabussos.
Molt bé! Un bon treball. Un recorregut ben redactat per l'evolució d'algunes de les armes clàssiques de l'Edat Mitjana.
ResponEliminaSeguiu així!